pepa lopez poquet

TRAJECTES de Carmen Marcos

EN LA ORILLA d'en Rafa Calduch

Rafael Muñoz Calduch (Rafa Calduch) nació en Villar del Arzobispo (Valencia) en 1943.

.

Fue allí donde comenzó su trayectoria artística al observar a pintores al aire libre que acudían a pintar a su pueblo. Su interés fue creciendo hasta llegar a la facultad donde se licenció en Bellas Artes por la Universidad Politécnica de Valencia. En 1979 comenzó su trabajo en la cátedra de Dibujo del Natural y tres años después en 1981 como responsable directo del Departamento de Dibujo de la asignatura Taller de Procedimientos Gráficos de Expresión

Su trayectoria profesional le ha llevado a convertirse en uno de los pintores más importantes del informalismo minimalistas contemporáneos de la Comunidad Valenciana, además de tener un reconocimiento internacional.

Fue uno de los fundadores del Grupo Bulto compuesto por veinte pintores que coincidían en sus afanes renovadores en lo estético y su ideología progresista, enriqueciendo sus trabajos dotándolos de sentido social en la Valencia de la transición.

El estilo de Rafa Calduch ha ido evolucionando con los años, desde una estética con marcados referentes figurativos a la perdida casi total del referente.

Sus espacios pictóricos son monumentales, grandiosos y envolventes, pero al mismo tiempo transmiten una “inmensidad íntima”, esa pintura abstracta y sumamente despojada. Realiza espacios, nos regala una zona en la que la mirada descubre el placer estético de lo esencial. Ha buscado lo que llamaría el lujo espacial y cromático, la sensación de infinitud, lo sublime antisublimatorio. Su evolución le ha llevado a situarse, con rigor y honestidad, en el desarrollo de una abstracción de tono lírico, que recoge la herencia moderna de la abstracción, el gestualismo y la pintura matérica desde una perspectiva personal, siendo ajeno a las modas pasajeras que parecían obligar a someter todo a la hibridación, ha confiado en el proceso abstracto para generar lienzos y papeles de una intensidad incuestionable.

La técnica utilizada por Calduch ha evolucionado junto a él. Ha utilizado técnicas diferentes como el óleo, el grabado, el temple sobre tabla o el acrílico, aunque nunca ha dejado de investigar con otros procedimientos gráficos sobre papel logrando una amplia gama de posibilidades. También es destacable el interés mostrado por los procedimientos tecnológicos como la Electrografía y el Fax/Art.

Su lugar de origen, la comarca valenciana de los Serranos, y de ella sus arcillas, las canteras y los campos agrícolas han influido en el trabajo artístico, teniendo como clave al proceso creador del trabajo humano en transformación de la tierra, cuya valoración y defensa han constituido una de las constantes éticas de la trayectoria humanística y artística de Calduch.

“Calduch no sólo reproduce en su obra los tonos arcillosos de su tierra, sino que produce con la misma tierra, experimentando con el caolín de sus minas, su ejecución es el resultado de superposiciones sucesivas de pinceladas y colores, de cultivos cromáticos, en un proceso de rotación y cambios que confiere al conjunto una notable riqueza casi caleidoscópica y una gran sutileza poética. Pincelada sobre pincelada, color sobre color… y de nuevo, una vez mordiente el anterior… pincelada de color sobre color, firme y contenida, buscando el color que guarda en la retina 

Los materiales utilizados por Calduch tienen que ver con la técnica utilizada más habitualmente el lavado acrílico, que consiste en la aplicación de pintura acrílica y su posterior retirada a través de agua. Trabaja con pigmentos naturales que mezcla a su gusto con látex, gracias a ello logra la sedimentación, el rastro de la pintura de una forma más natural. Sus amplios campos cromáticos se convierten en algo más que una superficie de color, deja un sedimento, una huella del trabajo realizado anteriormente. Se convierte en un plano de color lleno de matices que te hacen acercarte al trabajo y observarlo con mayor detalle. Deja de lado el gestualismo para confiar en la sedimentación de la pintura. Llega hasta los límites del cuadro y los sobrepasa buscando realizar una pintura absoluta.

El proceso de abstracción y las calidades pictóricas respectivas son así las dos grandes vías donde Rafael Calduch descarga su creciente apelación a conseguir efectos poéticos en la percepción de sus propuestas.

Convierte el soporte en un elemento más enriquecedor de la obra, en este sentido ha desarrollado un conjunto de experiencias a partir de la pasta de papel. Collage de papeles superpuestos, la superficie se convierte en volumen, consecuencia del tratamiento del papel, sobre el papel en ocasiones otros tratamientos como pigmentos y óxidos, elementos experimentales que enriquecen su obra.

Utiliza diversos tamaños y formatos para articular la composición total. Formato grande, superior en escala al cuadro “habitual”, aunque también dípticos y polípticos, los cuales combina con gran maestría. Las grandes dimensiones que adquieren sus cuadros hacen que el propio espectador se acabe encontrando situado dentro del cuadro. Tiende al formato cuadrado, lo cual dota a sus obras de más estabilidad, orden o seguridad en el espacio

QUIMERA d'en Pepe Romero

 

Alicia Coscollano

--Pintor, escultor, professor, performer i amb una llarga trajectòria de investigació en materials sensibles a través dels quals ha integrat diferents aspectes creatius en moviments corals, so i accions que l’ha conduit, des de integrar el moviment Salvem el Cabanyal a València, fins a galeries de Nova York o Madrid. Aquest any ha tornat a aquests espais, les galeries d’art, després d’un temps “d’aïllament”, i ho va fer a la Rambleta, espai on va presentar alguna de les peces que es poden visitar des d’ahir dissabte, dia de la inauguració, a la Sala Sebastià Miralles de la Fundació Caixa Vinaròs. “Fa quatre anys vaig conèixer el que en l’actualitat és el meu marit i vaig començar a treballar un altre tipus de dibuixos amb incorporació de papers japonesos molts fins, un material que possibilita les transparències. Incorporen una certa textura a un context que conté tintes molt planes”. Una tinta a l’oli que sobre el suport recorda el treball amb ceres que realitzen els infants, però en una superposició de plans experta i contundent. Les cases, els núvols i l’inconscient que planeja sobre l’obra de Romero traslladen una deliciosa dissidència que rubriquen, implacables, les creatives figures mòbils.--  

Quan inicies la teua formació en el món de l’art?

Vaig iniciar la meua formació a la Facultat de Belles Arts l’any 1998, i vaig integrar grups de treball molt focalitzats en l’art i en accions fantàstiques a l’aire lliure, en indrets com la platja, perquè treballàvem tant amb la gent de Salvem el Cabanyal, com amb associacions de veïns del centre històric que perseguien fer una crida d’atenció sobre el deteriorament del casc històric i reivindicar una rehabilitació profunda. Així, m’he mogut en el context de l’art públic, i realitzant la meua pròpia obra, bàsicament escultòrica.

Però també has investigat en apartats com el dibuix.

Evidentment, dibuixos molt més conceptuals i amb protagonisme de textos. Jo duia a terme accions conceptuals en els que introduïa textos a partir de interessos concrets.

Textos escrits per tu.

Sí, i textos amb els quals es trasllada l’aproximació obsessiva al treball artístic, sempre existeix l’obsessió.

Més que una passió, de vegades aquesta obsessió és convertetix en una qüestió vírica, implacable...

Sí, així, mitjançant els textos realitzava dibuixos que després eren llegit durant una performance i els exposava com si es tractés de biblioteques. Actualment, ha coincidit un canvi vital fonamental a la meua vida amb l’aparició del color.

 Has comentat que vas deixar d’exposar en galeries durant un temps

Fins l’any 95 va moure’s molt en el context expositiu de les galeries, posteriorment va plantejar-me un altra manera vivencial d’enfocar l’art. No em satisfeien determinats aspectes del món de l’art, i vaig aïllar-me una mica per tal de treballar en un altre context, més públic, com ara amb associacions de veïns.

*L’art també inclou una vessant reivindicativa.

Sí, evidentment. A més, per a mi han segut uns treballs espectaculars, perquè estàvem treballant amb gent d’un barri amb una problemàtica molt específica i de vegades he treballat sol, però en altres amb alumnes de la Facultat de Belles Arts, treballs que resultaven molt cridaners. I utilitzo aquest terme perquè ens interessava molt cridar l’atenció dels mitjans de comunicació per tal que sortís a la llum pública i constituir-nos, diguem, en un moviment visible.

La teua vida professional ha estat vinculada a altres llocs, a més de València.

Sí, he treballat amb galeries de Nova York, Madrid...

L’obra recull inevitablement l’evolució personal.

Estic convençut que existeix un component biogràfic, en el meu cas, sóc el primer sorprès, perquè mai no havia utilitzat tant de color en la meua obra. Potser era una necessitat, perquè de sobte alguna cosa canvia...Tal vegada esta exposició siga menys conceptual, hi ha una certa dissidència tècnica...

...Buscada

Tot i que li dono a la tècnica la importància que té. Però sense que domine.

Interactues des de la perspectiva del joc.

Sí, i no me interessava exactament la precisió. La mostra també inclou algun quadre pop en el seu tractament. En el fons els qualifico, en conjunt, amb una certa connexió amb el surrealisme, en el sentit de les construccions i els ambients.

El que es pot vore a la sala Sebastià Miralles es obra actual.

Sí, es tracta d’obra actual. Estic treballant des de fa cinc anys en aquest context i amb dibuixos de diferents dimensions, amb retallables o “treatrinos”, que estan a mig camí entre el que és la pintura i l’escultura.

És una fusió de les dos disciplines.

Sí, i si et fixes en els “teatrinos”, la tècnica es basa en crear una obra amb els elements el més simples i humils possibles. Amb elements trobats, fustes amb senyals que han adquirit en un espai diferent al meu estudi i que es vaig incorporant.

Existeix un punt naif?

Més que naif, el que existeix és un plantejament des d’un posicionament tècnic bastant dissident.

Obra actual amb diverses lectures... com el quadre que apareix en el cartell promocional.

Es tracta d’un quadre que mostra a dos individus, més o menys damunt d’un núvol que suporten, sense cap, una casa que fumeja a través d’ una petita xemeneia.

S’estan donant l’esquena, però compartint un espai: individu, unitat, dualitat...

Exacte, la simple observació ja et diu alguna cosa, el factor determinant és la casa, una extensió del cos, com els objectes que elaborem, no hi ha una separació, no distingeixo entre objecte i subjecte. El subjecte crea els objectes que defineixen la seua mateixa proximitat.

És un cordó umbilical. .. També tens quadres de dimensions més menudes.

Sí, es un altre concepte, més intimista, és d’alguna manera, relacionar-te amb el teu espai de treball d’un mode diferent. Són dibuixos elaborats amb papers, i en els quals també utilitzo tisores. Tenia interès en construir esta espècie de petits teatres.

L’evolució de l’artista i al seua obra, es retroalimenta?

Crec que en aquesta exposició es poden trobar elements que corresponen a èpoques pretèrites.

Però es tracta d’un aprenentatge continu.

No sols és un aprenentatge continu, sinó que fas referència  a experiències que has pogut tindre durant la teua infantesa. Per exemple podria citar les peces mòbils que formen part de l’exposició. En el fons, a més de l’interès conceptual pel moviment, existeix un treball pròxim a la memòria. La meua mare és d’Alcoi, i allí compten amb el Betlem de Tirisiti. Es tracta d’un betlem animat, i potser d’aquí sorgeix la meua necessitat de crear figures en moviment. És una experiència que puc citar, però evidentment en aquest procés creatiu hi ha interessos racionals. Les peces mòbils formen part d’un working progress, encara no està definit. He treball el concepte de instal·lació amb molts elements, i he volgut traslladar-ho aquí. De fet actualment estic treballant en la creació d’una obra que és una espècie de ciutat en la qual tot està en continu moviment.  

Molinos:

“Una sala amb una gran capacitat creativa”

La  inauguració de la instal·lació comptava amb la presència del president de la Fundació Caixa Vinaròs, Manuel Molinos, i de l’artista que dona nom a la sala, el vinarossenc Sebastià Miralles, que aporta així un espai dinàmic a Vinaròs de del qual poder gaudir de propostes tant interessants com la que se inaugurava ahir, últim dia de novembre. Com destacava Molinos és una sala que absorbeix una gran capacitat creativa, aportant una nova visió a la ciutat de Vinaròs sobre diferents conceptes creatius, com el que acull des d’ahir, la del professor d’Escultura de la Facultat de belles Arts de la Universitat de València, Pepe Romero.

Per la seua part, Miralles el definia com una persona versàtil, “des dels anys 80 que vam començar amb la moguda valenciana Pepe Romero sempre va ser un artista experimental, a mi no s’ha cenyit a una corrent determinada”. Miralles emfatitzava el món interior de Romero, “complex com el de totes les persones que ens compliquem la vida amb açò del art”. I cloïa remarcant la riquesa d’un obra “única”.

(Les imatges i el text d'aquesta página pertanyen a La Calamanda. Agraïm el seu prestec.)

MARIBEL DOMENCH

alicia coscollano

Maribel Domènech va iniciar el primer teixit l’any 1994, quan tenia 42 anys. Es tractava d’ una peça de PVC que actualment compta amb 62 metres, i va convertir-se en la metàfora del seu balanç vital, “va ser un moment de fer balanç, i vaig agafar es agulles, i a va ser tal l’efecte que em va ocasionar que ja no vaig deixar-les”.  El material utilitzat, però, és cable elèctric, telefònic o PVC. Material amb un mil·límetre de diàmetre amb el qual encara es pot treballar, “a partir d’un mil·límetre es complica”. Un mil·límetre tan sols, que simbolitza  comunicació. Un teixit que invita a la complicitat, “són processos domèstics que es reconeixen i es comprenen, el que crea la màgia són els materials, que de sobte ens condueixin a la reflexió. Sempre he treballat al voltant de l’escultura i la vida quotidiana, i no sols en referències a objectes i arquitectura en l’ aspecte més formal, sinó també en les qüestions que alteren el nostre sistema emocional. Situacions vitals que, com els cables, es trenquen, adquireixen la facultat de la continuïtat o s’allarguen fins a l’infinit. Tal vegada, teixits que també estableixen  una vinculació personal amb passades generacions de dones, de silencis interiors;  esglaons familiars que composen un altre teixit sensible: d’alt voltatge emocional. Ara, l’artista i professor Sebastià Miralles ha obert les portes de la sala que porta el seu nom a la Fundació Caixa Vinaròs per acollir la mostra de Domènech, doctora en Belles Arts i catedràtica del Departament d’Escultura de la UPV, una exposició què sota el titol Qüestionaments de la vida quotidiana es podrà visitar fins el 30 d’octubre.

Existeix una quotidianitat artística, o és que l’art és, o deuria ser,  quotidià?

Sí, perquè a més, m’agrada molt treballar en processos vinculats a la vida quotidiana, com potser el teixit. El que faig des de l’any 1994 és teixir, un procés quotidià de les dones, que es feia  a l’interior de les cases, es trau a l’espai  públic, per a fer visible una tasca de les dones completament invisible.

Evidenciar i mostrar el que passa a l’interior i també posar-ho en valor.

En traure aquest teixit i exposar-ho com un valor escultòric, se situa al mateix nivell que qualsevol altre element expositiu.

Fent front al menyspreu històric cap a una tasca que es podria considerar una obra menor.

Exactament, aquesta és la pretensió. A més, utilitzo materials com el fil elèctric, o el telefònic, o el d’àudio, què, considero, són fils molt potents. Estan lluny del que és la tela tradicional, però els materials amb els quals treballo es poden localitzar a l’espai quotidià, són propis de la llar. Realment, estem envoltats d’aquest materials.

Fils que també simbolitzen comunicació.

Exacte, és un dels factors importants per a mi, perquè l’art té aquest component comunicador.

I, al mateix temps, la comunicació ha estat sempre molt lligada a una de les capacitats més rellevants de la dona, la capacitat per comunicar, per transmetre.   

Totalment, i aquest era un tema molt interesant de investigar per a mi, com  a procés i com a evidència. Perquè, a més, existeix una simbiosi entre el públic i el privat, de la tasca feminista que s’ha fet al llarg dels anys. Precisament, situar a aquesta dualitat d’aquets conceptes, dels quals la dona s’ha vist relegada. Ha hagut quantitat d’escriptors i pensadors, com ara  Nietzsche , per exemple, que afirmava que la única aportació important de la dona al llarg de la història era el teixit. Doncs el meu treball està enfocat en desmuntar aquest aspecte.

I els objectes seleccionats per a aquesta mostra estan enfocats contradir aquesta visió.

Em principi Sebastià Miralles volia que portés un vestit de grans dimensions, una única peça que pesa 200 quilos, en el qual vaig invertir un any de treball, però per qüestions de trasllat ha segut impossible. Finalment, he decidit  fer una selecció de objectes i teixits molt preciosos, de coses més xicotetes, en format menut i menys intens que si foren més grans. En total són 12 obres, treballs definitius, i una taula que acull elements del procés creatiu,  dibuixos, cables, qüestionaments diversos que mostren el treball previ a l’obra. Un treball que, lluny de ser orgànic, és metòdic, tens que plantejar com fer-lo, el teixit, minvar punts, de més gran a més menut.

És una exposició reivindicativa. I aquesta qualitat va molt amb el teu caràcter.

Sí, perquè crec que en la vida quotidiana entra també tot el que tu fas, les teues conviccions, el teu pensament, tot el que t’envolta. Per a mi no és una qüestió aliena al meu treball, i podem parlar d’El Cabanyal, d’aquesta resistència que estem fent en el barri. Totes aquestes qüestions es barregen perquè no pots evitar-ho. De fet he incorporat una gravat en el qual expresso aquesta fusió del públic i el privat. El plànol d’El Cabanyal es veu dibuixat sota una serigrafia que vaig elaborar i que simbolitza l’amenaça de l’avinguda projectada , es pot apreciar que ocupa el mateix espai que el plànol original del barri. És una superposició de plànols.

L’art deu ser combatiu?

L’art deu ser compromès. No entenc l’art sense compromís, no entenc que al forma siga per ella mateixa suficient. Deu hi haure al darrere una càrrega posicionada, evidentment.

L’estil dels dissenys és intemporal, però hi ha algun vestit, com el titulat Monòleg interior, que té aparença de modernitat, però també podria pertànyer a un disseny medieval.  

Estic lluny de la relació que estableix el binomi art i moda. Són vestimentes que sorgeixen del pensament i que fan visible aspectes com el que reflecteix el titulat Monòleg interior. És un vestit que te supera, és sonor de l’any 1997. Està tricotat en fil telefònic i disposa de calbes connectats a un dispositiu que condueix pel teixit la meua veu fins al petit altaveu situat a la màniga. Malauradament en el seu dia va estar realitzat en analògic i passar-ho a digital és un procés costós. Es un treball significatiu, tot i això.

Molt simbòlic.

Si, perquè la reflexió va per davant de la paraula. Es tracta de pensar en silenci, i m’agradava la idea de traslladar el pensament que sorgeix quan estem reflexionant, ja que es tracta de pensaments fragmentaris, no s’elabora el discurs com quan parlem. S’estableix un discurs de tu a tu mitjançant una reflexió interior.

L’exposició incorpora teixits amb il·luminació led.

Són els últims que he realitzat. Tot i que vaig començar a utilitzar led l’any 2009 a col·lació d’una intervenció pública a Sagunt. Jo devia dur a terme la intervenció al Calvari. En el camí d’ascensió fins l’ermita i en arribar d’alt, el paisatge que contemples és un paisatge vinculat tradicionalment a la religió, així que vaig fer una intervenció des de la mateixa porta titulada Vidas interrumpidas, reflexionant sobre la violència de gènere, perquè és un camí de dolor que afecta a moltes dones, i em va semblar una bona idea que el calvari parles del calvari de les dones. Alguns dels elements que vaig utilitzar van ser un paràgraf de la llei contra la violència de gènere, o les primeres frases d’una entrevist a  una dona maltractada que començava dient “Él era el amor de mi vida...”, un relat que anava de l’amor al pànic. La instal·lació era de led rojos. Mai no havia treballat en aquest tipus de  llum, i el roig era essencial perquè és un color molt emocional, i devia tenir una presencia molt forta.

En quina situació es troba el Cabanyal?

Està en una situació desesperada perquè portem 15 anys, que és molt de temps, i el barri s’ha degradat a la zona central. Estem reivindicant contínuament que es tracta d’una injustícia, d’un càstig imposat pel PP valencià, si no poden fer la prolongació, no hi ha rehabilitació, i punt.

No donen permisos d’obres?

En donen alguns, però, quin criteri segueixen per donar permís a unes obres i a les altres no? No ho sabem.

És aleatori?

Si, i resulta un maltractament, és un acte amb molta càrrega de violència.  Existeix molta degradació, i cal destacar la situació de dones majors que viuen en aquest entorn degradat, que han vist el barri d’un altra manera, i ara els estan fent un mobbing, perquè no hi ha pla d’expropiació, sinó que van comprant casa a casa. Es tant...

...Pervers?

Sí, totalment, i això vulgues o no t’esquitxa. Aquesta mostra també incorpora un treball titulat I Love Cabanyal, amb dos cors que formen un cor amb una casa al mig, una casa que es una estructura molt invisible perquè domina la part superior de l’escultura.

L’afecte?

Sí,  he portat la barreja de barri, el públic i privat, tot aflora.

En què estàs treballant?

La pròxima setmana inauguro a Jordània una exposició col·lectiva de dones al museu National Gallery. S’anomena Visibles diferències, i hi participen dones àrabs, llatinoamericanes i europees. He realitzat un treball amb la paraula Resistència amb led blaus, simbolitzen una determinació interior. Estic treballant amb aquests materials d’una manera més reflexiva, i amb les temàtiques que me interessen. Els led són visibles amb llum diürna i nocturna generen una visibilitat permanent. Precisament una característica que encaixa perfectament amb el sentit que vull atorgar-li a les meues peces.

imatges i text propietat de www.lacalamanda.com agra¨la seua gentilesa