QUIMERA d'en Pepe Romero

 

Alicia Coscollano

--Pintor, escultor, professor, performer i amb una llarga trajectòria de investigació en materials sensibles a través dels quals ha integrat diferents aspectes creatius en moviments corals, so i accions que l’ha conduit, des de integrar el moviment Salvem el Cabanyal a València, fins a galeries de Nova York o Madrid. Aquest any ha tornat a aquests espais, les galeries d’art, després d’un temps “d’aïllament”, i ho va fer a la Rambleta, espai on va presentar alguna de les peces que es poden visitar des d’ahir dissabte, dia de la inauguració, a la Sala Sebastià Miralles de la Fundació Caixa Vinaròs. “Fa quatre anys vaig conèixer el que en l’actualitat és el meu marit i vaig començar a treballar un altre tipus de dibuixos amb incorporació de papers japonesos molts fins, un material que possibilita les transparències. Incorporen una certa textura a un context que conté tintes molt planes”. Una tinta a l’oli que sobre el suport recorda el treball amb ceres que realitzen els infants, però en una superposició de plans experta i contundent. Les cases, els núvols i l’inconscient que planeja sobre l’obra de Romero traslladen una deliciosa dissidència que rubriquen, implacables, les creatives figures mòbils.--  

Quan inicies la teua formació en el món de l’art?

Vaig iniciar la meua formació a la Facultat de Belles Arts l’any 1998, i vaig integrar grups de treball molt focalitzats en l’art i en accions fantàstiques a l’aire lliure, en indrets com la platja, perquè treballàvem tant amb la gent de Salvem el Cabanyal, com amb associacions de veïns del centre històric que perseguien fer una crida d’atenció sobre el deteriorament del casc històric i reivindicar una rehabilitació profunda. Així, m’he mogut en el context de l’art públic, i realitzant la meua pròpia obra, bàsicament escultòrica.

Però també has investigat en apartats com el dibuix.

Evidentment, dibuixos molt més conceptuals i amb protagonisme de textos. Jo duia a terme accions conceptuals en els que introduïa textos a partir de interessos concrets.

Textos escrits per tu.

Sí, i textos amb els quals es trasllada l’aproximació obsessiva al treball artístic, sempre existeix l’obsessió.

Més que una passió, de vegades aquesta obsessió és convertetix en una qüestió vírica, implacable...

Sí, així, mitjançant els textos realitzava dibuixos que després eren llegit durant una performance i els exposava com si es tractés de biblioteques. Actualment, ha coincidit un canvi vital fonamental a la meua vida amb l’aparició del color.

 Has comentat que vas deixar d’exposar en galeries durant un temps

Fins l’any 95 va moure’s molt en el context expositiu de les galeries, posteriorment va plantejar-me un altra manera vivencial d’enfocar l’art. No em satisfeien determinats aspectes del món de l’art, i vaig aïllar-me una mica per tal de treballar en un altre context, més públic, com ara amb associacions de veïns.

*L’art també inclou una vessant reivindicativa.

Sí, evidentment. A més, per a mi han segut uns treballs espectaculars, perquè estàvem treballant amb gent d’un barri amb una problemàtica molt específica i de vegades he treballat sol, però en altres amb alumnes de la Facultat de Belles Arts, treballs que resultaven molt cridaners. I utilitzo aquest terme perquè ens interessava molt cridar l’atenció dels mitjans de comunicació per tal que sortís a la llum pública i constituir-nos, diguem, en un moviment visible.

La teua vida professional ha estat vinculada a altres llocs, a més de València.

Sí, he treballat amb galeries de Nova York, Madrid...

L’obra recull inevitablement l’evolució personal.

Estic convençut que existeix un component biogràfic, en el meu cas, sóc el primer sorprès, perquè mai no havia utilitzat tant de color en la meua obra. Potser era una necessitat, perquè de sobte alguna cosa canvia...Tal vegada esta exposició siga menys conceptual, hi ha una certa dissidència tècnica...

...Buscada

Tot i que li dono a la tècnica la importància que té. Però sense que domine.

Interactues des de la perspectiva del joc.

Sí, i no me interessava exactament la precisió. La mostra també inclou algun quadre pop en el seu tractament. En el fons els qualifico, en conjunt, amb una certa connexió amb el surrealisme, en el sentit de les construccions i els ambients.

El que es pot vore a la sala Sebastià Miralles es obra actual.

Sí, es tracta d’obra actual. Estic treballant des de fa cinc anys en aquest context i amb dibuixos de diferents dimensions, amb retallables o “treatrinos”, que estan a mig camí entre el que és la pintura i l’escultura.

És una fusió de les dos disciplines.

Sí, i si et fixes en els “teatrinos”, la tècnica es basa en crear una obra amb els elements el més simples i humils possibles. Amb elements trobats, fustes amb senyals que han adquirit en un espai diferent al meu estudi i que es vaig incorporant.

Existeix un punt naif?

Més que naif, el que existeix és un plantejament des d’un posicionament tècnic bastant dissident.

Obra actual amb diverses lectures... com el quadre que apareix en el cartell promocional.

Es tracta d’un quadre que mostra a dos individus, més o menys damunt d’un núvol que suporten, sense cap, una casa que fumeja a través d’ una petita xemeneia.

S’estan donant l’esquena, però compartint un espai: individu, unitat, dualitat...

Exacte, la simple observació ja et diu alguna cosa, el factor determinant és la casa, una extensió del cos, com els objectes que elaborem, no hi ha una separació, no distingeixo entre objecte i subjecte. El subjecte crea els objectes que defineixen la seua mateixa proximitat.

És un cordó umbilical. .. També tens quadres de dimensions més menudes.

Sí, es un altre concepte, més intimista, és d’alguna manera, relacionar-te amb el teu espai de treball d’un mode diferent. Són dibuixos elaborats amb papers, i en els quals també utilitzo tisores. Tenia interès en construir esta espècie de petits teatres.

L’evolució de l’artista i al seua obra, es retroalimenta?

Crec que en aquesta exposició es poden trobar elements que corresponen a èpoques pretèrites.

Però es tracta d’un aprenentatge continu.

No sols és un aprenentatge continu, sinó que fas referència  a experiències que has pogut tindre durant la teua infantesa. Per exemple podria citar les peces mòbils que formen part de l’exposició. En el fons, a més de l’interès conceptual pel moviment, existeix un treball pròxim a la memòria. La meua mare és d’Alcoi, i allí compten amb el Betlem de Tirisiti. Es tracta d’un betlem animat, i potser d’aquí sorgeix la meua necessitat de crear figures en moviment. És una experiència que puc citar, però evidentment en aquest procés creatiu hi ha interessos racionals. Les peces mòbils formen part d’un working progress, encara no està definit. He treball el concepte de instal·lació amb molts elements, i he volgut traslladar-ho aquí. De fet actualment estic treballant en la creació d’una obra que és una espècie de ciutat en la qual tot està en continu moviment.  

Molinos:

“Una sala amb una gran capacitat creativa”

La  inauguració de la instal·lació comptava amb la presència del president de la Fundació Caixa Vinaròs, Manuel Molinos, i de l’artista que dona nom a la sala, el vinarossenc Sebastià Miralles, que aporta així un espai dinàmic a Vinaròs de del qual poder gaudir de propostes tant interessants com la que se inaugurava ahir, últim dia de novembre. Com destacava Molinos és una sala que absorbeix una gran capacitat creativa, aportant una nova visió a la ciutat de Vinaròs sobre diferents conceptes creatius, com el que acull des d’ahir, la del professor d’Escultura de la Facultat de belles Arts de la Universitat de València, Pepe Romero.

Per la seua part, Miralles el definia com una persona versàtil, “des dels anys 80 que vam començar amb la moguda valenciana Pepe Romero sempre va ser un artista experimental, a mi no s’ha cenyit a una corrent determinada”. Miralles emfatitzava el món interior de Romero, “complex com el de totes les persones que ens compliquem la vida amb açò del art”. I cloïa remarcant la riquesa d’un obra “única”.

(Les imatges i el text d'aquesta página pertanyen a La Calamanda. Agraïm el seu prestec.)