CALIA FER PLORAR LA PINTURA
Fer. Desfer. Pintar. Despintar.
Posar. Llevar. Aprendre. Desaprendre. La forma ja estava definida. I el color. Calia
destruir, ocultar, protegir. Era arriscat provocar el plor de la pintura. De vegades,
de tant plorar, fins i tot l’ànima de la pintura desapareixia. Era dolorosa aquella
rebel·lió. L’artista mirava de front per poder veure el perfil de la pintura. Quan
el fantasma del no res es presentava com un mag prestidigitador, el quadre
desapareixia, es quedava mut allunyant-se fins el límit al qual res ni ningú no
arribava. Era com presenciar un miracle, el de la transformació. Ni ales per a
volar, ni cames per a córrer, ni aletes per a nadar: en l’immens cel, en l’extensa
terra, en el profund mar. Cada vegada era més difícil desafiar l’ordre establert.
Trencar la manera de construir, aquest era el repte. Moltes vegades la pintura
se n’anava sense dir res, sense deixar al darrere cap brutícia acolorida. Ni
tan sols arribava a fer olor. Aquesta era la seua difunta manera de desaparéixer.
Llàgrimes de vegades d’alegria, tantes que ni cabien en els ulls de l’artista.
Des que plovia fins que els núvols es dissipaven, podien passar unes quantes
vides senceres. Calia fer plorar la pintura. Calia intentar trencar els motlles.
Les formes primitives estaven dins de les disfresses modernistes. Aquell ésser
abominable, temible, ancestral, es desemperesiva com un peix fora de l’aigua i
no tenia més remei que aprendre a respirar nous aires de grandesa. Calia fer plorar
la pintura.
JUAN BARBERÁ
Nàquera (València), 2 d’abril de
2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada