Dies inevitables
Si duc la marca que tota
provisionalitat demana
al fet previsible que les màquines
anuncien,
estableixo el final de tota ambivalència
i determine el lloc on la metàfora es
fa creïble.
Si la forma, totalitat manifesta,
fos conjectura trempada,
vas alquímic on els moments es barregen
i s'hi afalaga la perversitat,
la conca on reposen les disbauxes
enfebrades. O
la tortuosa malenconia d'un tràngol
d'hivern.
Seria la forma el límit on tot desig
reposa.
A contrasol.
Accelerant els contrallums,
m'adone que els murs cecs a vora ciutat
embocallen la veu ronca dels
telediaris.
El pronom que t'anomena
és l'apariencia virada pel llenguatge.
L'ús indeterminat del gest.
D'una banda,
el pincell acaronant l'espai sumís,
--quefer lent i perllongat del
artifex--
urdeix temps i color en una mateixa
instancia;
d'altra, l'escriptura,
sospir exaurit sols en pronununciar-te.
Al peu d'un capvespre
tanca el dia el reclam d'un desig
encerclat entre boires grogues,
i ajorna el moment del descans
tot creant el parántesi necesari
que emblanquina el meu neguit.
Instant varat
En mirar a cuatre ulls
sobre verds esmeraldads
les espurnes d'una mar ansiosa
retornen imatges inconexes.
Com si d’un ull sol es tractara
endivinar l’escletxa que fa de finestra
fou com un joc ple de joia,
dibuixat com un interrogant.
mirarem entre boirines d’un cel gris
Un vent banyat despentinava
el bosc de matolls omplint de sentit el
passeig matinal,
l’escorcoll permés ans de la tronada,
La soletat del cim no fou el punt
d’arribada,
si no l’encontre d’altres solituts
foses en l’espai on l’incertesa es
desgrana.
Destapabem somriures i expresions
interesades
per a una cámera que fixava aquell
moment
encuriosit i
reciproc.
Caixa negra.
Lloc hermètic. Silenci lluminos.
Una front que enregistra ratlles
d’esplendor i tristessa
Un perfil vertical, com de muntanya
afermada.
Un cos que s’acarulla al seient
en un instant que vol èsser etern.
Les paraules, cargolades com el fum
dels cigarrets,
barrejaben pluja i temps
dibuixant l'espiral de la conversa
El rerefons d’escuma atiada pel Llevant
omplia l’escenografia d’un ritme
adient,
contrapunt necesari consagrat a
desplaçar tota la
descrença d’un instant varat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada