MARIBEL DOMENCH

alicia coscollano

Maribel Domènech va iniciar el primer teixit l’any 1994, quan tenia 42 anys. Es tractava d’ una peça de PVC que actualment compta amb 62 metres, i va convertir-se en la metàfora del seu balanç vital, “va ser un moment de fer balanç, i vaig agafar es agulles, i a va ser tal l’efecte que em va ocasionar que ja no vaig deixar-les”.  El material utilitzat, però, és cable elèctric, telefònic o PVC. Material amb un mil·límetre de diàmetre amb el qual encara es pot treballar, “a partir d’un mil·límetre es complica”. Un mil·límetre tan sols, que simbolitza  comunicació. Un teixit que invita a la complicitat, “són processos domèstics que es reconeixen i es comprenen, el que crea la màgia són els materials, que de sobte ens condueixin a la reflexió. Sempre he treballat al voltant de l’escultura i la vida quotidiana, i no sols en referències a objectes i arquitectura en l’ aspecte més formal, sinó també en les qüestions que alteren el nostre sistema emocional. Situacions vitals que, com els cables, es trenquen, adquireixen la facultat de la continuïtat o s’allarguen fins a l’infinit. Tal vegada, teixits que també estableixen  una vinculació personal amb passades generacions de dones, de silencis interiors;  esglaons familiars que composen un altre teixit sensible: d’alt voltatge emocional. Ara, l’artista i professor Sebastià Miralles ha obert les portes de la sala que porta el seu nom a la Fundació Caixa Vinaròs per acollir la mostra de Domènech, doctora en Belles Arts i catedràtica del Departament d’Escultura de la UPV, una exposició què sota el titol Qüestionaments de la vida quotidiana es podrà visitar fins el 30 d’octubre.

Existeix una quotidianitat artística, o és que l’art és, o deuria ser,  quotidià?

Sí, perquè a més, m’agrada molt treballar en processos vinculats a la vida quotidiana, com potser el teixit. El que faig des de l’any 1994 és teixir, un procés quotidià de les dones, que es feia  a l’interior de les cases, es trau a l’espai  públic, per a fer visible una tasca de les dones completament invisible.

Evidenciar i mostrar el que passa a l’interior i també posar-ho en valor.

En traure aquest teixit i exposar-ho com un valor escultòric, se situa al mateix nivell que qualsevol altre element expositiu.

Fent front al menyspreu històric cap a una tasca que es podria considerar una obra menor.

Exactament, aquesta és la pretensió. A més, utilitzo materials com el fil elèctric, o el telefònic, o el d’àudio, què, considero, són fils molt potents. Estan lluny del que és la tela tradicional, però els materials amb els quals treballo es poden localitzar a l’espai quotidià, són propis de la llar. Realment, estem envoltats d’aquest materials.

Fils que també simbolitzen comunicació.

Exacte, és un dels factors importants per a mi, perquè l’art té aquest component comunicador.

I, al mateix temps, la comunicació ha estat sempre molt lligada a una de les capacitats més rellevants de la dona, la capacitat per comunicar, per transmetre.   

Totalment, i aquest era un tema molt interesant de investigar per a mi, com  a procés i com a evidència. Perquè, a més, existeix una simbiosi entre el públic i el privat, de la tasca feminista que s’ha fet al llarg dels anys. Precisament, situar a aquesta dualitat d’aquets conceptes, dels quals la dona s’ha vist relegada. Ha hagut quantitat d’escriptors i pensadors, com ara  Nietzsche , per exemple, que afirmava que la única aportació important de la dona al llarg de la història era el teixit. Doncs el meu treball està enfocat en desmuntar aquest aspecte.

I els objectes seleccionats per a aquesta mostra estan enfocats contradir aquesta visió.

Em principi Sebastià Miralles volia que portés un vestit de grans dimensions, una única peça que pesa 200 quilos, en el qual vaig invertir un any de treball, però per qüestions de trasllat ha segut impossible. Finalment, he decidit  fer una selecció de objectes i teixits molt preciosos, de coses més xicotetes, en format menut i menys intens que si foren més grans. En total són 12 obres, treballs definitius, i una taula que acull elements del procés creatiu,  dibuixos, cables, qüestionaments diversos que mostren el treball previ a l’obra. Un treball que, lluny de ser orgànic, és metòdic, tens que plantejar com fer-lo, el teixit, minvar punts, de més gran a més menut.

És una exposició reivindicativa. I aquesta qualitat va molt amb el teu caràcter.

Sí, perquè crec que en la vida quotidiana entra també tot el que tu fas, les teues conviccions, el teu pensament, tot el que t’envolta. Per a mi no és una qüestió aliena al meu treball, i podem parlar d’El Cabanyal, d’aquesta resistència que estem fent en el barri. Totes aquestes qüestions es barregen perquè no pots evitar-ho. De fet he incorporat una gravat en el qual expresso aquesta fusió del públic i el privat. El plànol d’El Cabanyal es veu dibuixat sota una serigrafia que vaig elaborar i que simbolitza l’amenaça de l’avinguda projectada , es pot apreciar que ocupa el mateix espai que el plànol original del barri. És una superposició de plànols.

L’art deu ser combatiu?

L’art deu ser compromès. No entenc l’art sense compromís, no entenc que al forma siga per ella mateixa suficient. Deu hi haure al darrere una càrrega posicionada, evidentment.

L’estil dels dissenys és intemporal, però hi ha algun vestit, com el titulat Monòleg interior, que té aparença de modernitat, però també podria pertànyer a un disseny medieval.  

Estic lluny de la relació que estableix el binomi art i moda. Són vestimentes que sorgeixen del pensament i que fan visible aspectes com el que reflecteix el titulat Monòleg interior. És un vestit que te supera, és sonor de l’any 1997. Està tricotat en fil telefònic i disposa de calbes connectats a un dispositiu que condueix pel teixit la meua veu fins al petit altaveu situat a la màniga. Malauradament en el seu dia va estar realitzat en analògic i passar-ho a digital és un procés costós. Es un treball significatiu, tot i això.

Molt simbòlic.

Si, perquè la reflexió va per davant de la paraula. Es tracta de pensar en silenci, i m’agradava la idea de traslladar el pensament que sorgeix quan estem reflexionant, ja que es tracta de pensaments fragmentaris, no s’elabora el discurs com quan parlem. S’estableix un discurs de tu a tu mitjançant una reflexió interior.

L’exposició incorpora teixits amb il·luminació led.

Són els últims que he realitzat. Tot i que vaig començar a utilitzar led l’any 2009 a col·lació d’una intervenció pública a Sagunt. Jo devia dur a terme la intervenció al Calvari. En el camí d’ascensió fins l’ermita i en arribar d’alt, el paisatge que contemples és un paisatge vinculat tradicionalment a la religió, així que vaig fer una intervenció des de la mateixa porta titulada Vidas interrumpidas, reflexionant sobre la violència de gènere, perquè és un camí de dolor que afecta a moltes dones, i em va semblar una bona idea que el calvari parles del calvari de les dones. Alguns dels elements que vaig utilitzar van ser un paràgraf de la llei contra la violència de gènere, o les primeres frases d’una entrevist a  una dona maltractada que començava dient “Él era el amor de mi vida...”, un relat que anava de l’amor al pànic. La instal·lació era de led rojos. Mai no havia treballat en aquest tipus de  llum, i el roig era essencial perquè és un color molt emocional, i devia tenir una presencia molt forta.

En quina situació es troba el Cabanyal?

Està en una situació desesperada perquè portem 15 anys, que és molt de temps, i el barri s’ha degradat a la zona central. Estem reivindicant contínuament que es tracta d’una injustícia, d’un càstig imposat pel PP valencià, si no poden fer la prolongació, no hi ha rehabilitació, i punt.

No donen permisos d’obres?

En donen alguns, però, quin criteri segueixen per donar permís a unes obres i a les altres no? No ho sabem.

És aleatori?

Si, i resulta un maltractament, és un acte amb molta càrrega de violència.  Existeix molta degradació, i cal destacar la situació de dones majors que viuen en aquest entorn degradat, que han vist el barri d’un altra manera, i ara els estan fent un mobbing, perquè no hi ha pla d’expropiació, sinó que van comprant casa a casa. Es tant...

...Pervers?

Sí, totalment, i això vulgues o no t’esquitxa. Aquesta mostra també incorpora un treball titulat I Love Cabanyal, amb dos cors que formen un cor amb una casa al mig, una casa que es una estructura molt invisible perquè domina la part superior de l’escultura.

L’afecte?

Sí,  he portat la barreja de barri, el públic i privat, tot aflora.

En què estàs treballant?

La pròxima setmana inauguro a Jordània una exposició col·lectiva de dones al museu National Gallery. S’anomena Visibles diferències, i hi participen dones àrabs, llatinoamericanes i europees. He realitzat un treball amb la paraula Resistència amb led blaus, simbolitzen una determinació interior. Estic treballant amb aquests materials d’una manera més reflexiva, i amb les temàtiques que me interessen. Els led són visibles amb llum diürna i nocturna generen una visibilitat permanent. Precisament una característica que encaixa perfectament amb el sentit que vull atorgar-li a les meues peces.

imatges i text propietat de www.lacalamanda.com agra¨la seua gentilesa